DIARI D'UNA GRAFÒLOGA: APUNTS DE CLASSE




LA GRAFOLOGIA: CIÈNCIA DE L’ÀNALISI DE L’ESCRIPTURA

Científic versus pseudocientífic.

Hi ha dos tipus de ciència: les ciències naturals i les ciències mentals, morals o espirituals. Aquesta diferenciació porta més temps reconeguda als països de parla germana, però fora del cercle alemany a vegades se la ignora, a vegades es nega. És la eterna lluita entre raó/ ment que Descartes ens va ficar a tota la humanitat i que encara no hem resolt. Aquest dualisme antropològic de cos i ment, racionalisme/idealisme, aquest llegat que, a hores d’ara, ha arribat a un punt mort cartesià, creant paradoxalment un caos intel·lectual   a causa dels plantejaments de les relacions de la ment amb el cervell...
Bé, les ciències naturals s’ocupen dels fenòmens repetitius de la naturalesa. En un estudi d’aquest tipus, es sotmet a un nombre finit de variables, és a dir, a un anàlisi quantificable, un fenomen natural. En física, per exemple, es pot predir amb absoluta certesa les reaccions de l’aigua al refredar-se  entre la temperatura de quatre centígrads i cero, sempre que les condicions de pressió es mantinguin constants. En Psicologia resultaria impossible  fer unes prediccions d’aquest tipus.
La ment no és naturalesa i, per tant, el seu estudi no es pot abordar amb la metodologia pròpia de les ciències naturals. Les ciències naturals son estudis de les parts, mentre que les ciències psicològiques  son estudis del tot Geist i, Geist s’ha de considerar com un agregat o la suma de les seves parts. Per tant, qualsevol investigació experimental o estadística de la Geist (el tot, la totalitat) és un error intel·lectual, ja que revela una incomprensió bàsica del tema a estudiar. I, qualsevol estudiós de Psicologia ( o ciències afins) que insisteixi en practicar  i aplicar només les tècniques que s’apliquen a les ciències naturals haurà de limitar-se a la Neurofisiologia i a la anatomia.
L’estudi de la ment, de l’esperit, de l’ànima etc. es basa essencialment en la capacitat de veure el significat, l’estructura i la configuració del mon dels fenòmens, és a dir, en l’habilitat per a copsar  les coses simbòliques que en formen part. Així, abans de començar per estudiar les parts, s’ha d’entendre i estudiar el tot. Tal i com va dir Klages, es pot descompondre el tot / la totalitat, en les seves parts, però compondre el tot/ la totalitat en les seves parts, resulta impossible, a no ser, que s’hagi extret ja de la totalitat la idea que s’ha de seguir en el procés de composició.  Un cop arribats a aquest punt, no volem treure importància ni crear oposició als esforços dels experimentadors  psicològics i grafològics que dediquen hores a l’estudi de detalls físics tals com la pressió muscular, l’espessor de la tinta, la superfície del paper, etc. Aquests estudis son aportacions molt valuoses  a un enfocament de la Psicologia, de la manera d’escriure que és propi de les ciències naturals, però que constitueix una fal·làcia donar per fet que puguin arribar a resoldre mai els problemes de la Grafologia,  ja que són precisament els seus mètodes els que ho impedeixen.
L’acte d’escriure constitueix una expressió simbòlica del Geist, de la totalitat, Per tant, o bé les lleis relatives a aquesta expressió són vàlides o no ho son., si no ho són, tant la teoria com la pràctica de la Grafologia seria una ximpleria. I si aquestes lleis son vàlides, cap investigació fragmentaria i parcial podrà reafirmar o contradir significativament l’estudi de l’escriptura com gest expressiu de un tot/totalitat. Per exemple, quan l’instrument d’escriptura es desplaça cap la zona superior del paper, ho fa impulsat per l’activitat muscular dels muscles extensors, quan l’instrument es desplaça cap la zona inferior del paper, ho fa impulsat pels flexors. Però una preferència  de la zona superior simbolitza una conducta idealista i no sotmesa als instints, mentre que una preferència per la zona  inferior simbolitza una conducta materialista i sotmesa als instints, no idealista. Estem per descomptat, d’acord en què no podria haver zona superior o inferior en l’escriptura sense la coordinació de les activitats musculars flexores i extensores, impulsades elles mateixes per activitats neuroendocrines. Però aquestes activitats neurofisiològiques i musculars simplement son les expressions somàtiques  i naturals de la “psique” que és la Geist, el tot/totalitat. Negar aquest extrem  seria negar tots els comportaments humans i tampoc es podria explicar  a traves de la teoria del paral·lelisme psicofísic, ja que no es tracta d’un cas de paral·lelisme de de fenòmens independents.


Pel que fa a la Grafologia, el què reflecteix l’activitat particular d’una ment individual és sempre la proporció de tensió entre dos factors oposats. El que s’ha d’observar e interpretar és la petita oscil·lació entre la dreta i l’esquerra, a dalt i a baix, entre tensió i relaxació i tota la resta de polaritats, ja que en la nostra manera d’escriure es reflecteix amb tota fidelitat les nostres tendències i direccions contradictòries que emprenem a la vida. En qualsevol moment, lloc o circumstàncies, nosaltres som bons  i dolents, egoistes i altruistes, egocèntrics o interesats pels altres, optimistes o pessimistes, decidits o irresoluts, confiats o espantats, segurs o atemorits. I no som mai els mateixos, variem d’un dia al altre, variem també dia a dia, d’hora a hora, algunes vegades de minut a minut, ja que anem per la vida “donant voltes”, amb pensaments  i emocions que van fluctuant, lligades a convencionalismes, desitjos de llibertat, esperances, desesperances, de tal manera que la nostra escriptura està sotmesa a continus canvis com nosaltres mateixos, però sense deixar de ser nosaltres, sense que la lletra deixi de ser la nostra lletra, perquè totes aquestes experiències que vivim no alteren l’estructura fonamental del nostre caràcter i temperament, tot i poden impulsar-nos en una nova direcció i estimular un desenvolupament o una evolució determinades dins de les nostres possibilitats innates.
Així, doncs, els canvis sobtats en la nostra escriptura no transformen la seva estructura  fonamental. Es produeixen canvis i, degut això la nostra forma d’escriure es variable. Però el grafòleg expert es capaç de passar revista a les diferents etapes del desenvolupament infantil i de l’adolescència, de seguir els avenços d’un pacient sotmès a la psicoteràpia, o bé d’observar els efectes d’una nova professió o d’un matrimoni desgraciat, s’ha de reconèixer que la nostra escriptura no registra sempre de forma immediata tots el canvis de les nostres actituds a la vida. Això pot donar-se al fet de què determinats canvis es van produint lentament, de què en seguim aferrant als moviments habituals d’escriure i intentem ocultar conscientment o inconscientment, el canvi del nostre punt de vista actual o de la nostra nova actitud. En la forma d’escriure influeixen nombrosos factors i no entra prendre en consideració tots aquests factors en qualsevol mostra aïllada d’escriptura.
Però, no importa si, per exemple, una persona disfressa la seva forma d’escriure, conscient o inconscientment. S'ha vist experimentalment quines son les característiques  que resulten fàcils de modificar i quines no. Els esforços arbitraris per a transformar una escriptura pot enganyar a un principiant, però no ho aconseguirà amb un grafòleg expert que coneix tots els trucs relatius a disfressar de manera conscient o inconscient la forma habitual d’escriure.
Tots nosaltres diferim en la nostra capacitat d’expressar els nostres pensaments i sentiments. La constitució física, el temperament o tota l’estructura endocrina així com la nostra educació, determinen les nostres modalitats d’expressió. D’acord amb tot això, algunes formes d’escriure resulten molt més significatives que d’altres. Però per estrany que sembli, com pot observar-se en les reaccions a la vida quotidiana, la riquesa o pobresa expressiva d’un individu no està sempre d’acord amb el seu patró real de conducta. Les expressions de la cara i els gest poden controlar-se i entrenar-se fàcilment, però la forma d’escriure revela irremissiblement totes les combinacions i contradiccions de les nostres activitats mentals. Hem de dir, no obstant, que no existeix ni un sol tret del caràcter  que es reveli a través d’una característica aïllada de l’escriptura. Al contrari, una avaluació rígida de determinats signes escripturals pot conduir a fal·làcies. això revel.la el perill i la inutilitat de consultar texts grafològics basats en signes fixes. No podem jutjar una característica aïllada i aplicar-la de manera general a una personalitat considerada globalment. No hi cap resoldre sobre una base tan simple las contradiccions internes del organisme humà i de la polaritat d’una unitat tan complexa com la ment/cos. En la unicitat de l’individu només s’integrarà la combinació i interconnexió de totes les característiques d’una determinada manera d’escriure. I, com que aquesta unicitat està condicionada por innumerables factors, es dedueix que totes aquestes forces i tendències contraposades no poden trobar-se expressades en una o dues característiques o trets aïllats. Per exemple, entre aquestes forces i tendències contraposades es troben la disposició i el comportament de cromosomes i de els gens, la determinació pel sexe, el funcionament endocrí, la constitució i funcionament dels sistemes simpàtics i parasimpàtics, tot unit a factors tals com el clima, la cultura, les tradicions, les relacions socials i l’educació. Per totes aquestes raons, l’anàlisi  grafològic és una disciplina basada també en la intuïció, es a dir, en una comprensió immediata per part del grafòleg de l’escriptura com a totalitat.
Molta gent formula objeccions a la utilització de la intuïció, per és la intuïció la que ens permet anar més enllà de la aparença de la vida i experimentar d’aquesta manera la seva essència. A través de la raó mantenim la nostra cordura i prosseguim les nostres activitats quotidianes, pensant matemàticament en termes de temps passat, present i futur. Però no existeix només el passat, el present o el futur, ens trobem també en un contínuum d’espai-temps. Si ho neguem equivaldria a intentar entendre una pel·lícula  parant el projector i estudiant el film imatge a imatge i no seria el mateix, ja que el significat d’una pel·lícula  va lligat al seu moviment. De la mateixa manera que el Geist (el tot) només es pot entendre com una globalitat mitjançant l’acte intuïtiu que dóna lloc a una intuïció.
S’ha de dir també, ja resumint, que la grafologia es la ciència que s’ocupa de l’anàlisi i la interpretació de l’escriptura, des de el punt de vista neurològic, aquesta es una manifestació del funcionament del cervell i la mà és l’extremitat que utilitzem normalment per a escriure i des del punt de vista caracterològic, constitueix una manifestació del funcionament psíquic. És doncs, una ciència, ja que compta amb un conjunt de coneixements organitzats derivats del descobriment comprovats dins el seu camp, però també ho és en el sentit que els descobriments comprovats constitueixen la base par l’anàlisi de l’escriptura. Degut a l’element inherent a tota interpretació, la grafologia no es una ciència exacta en el sentit en que por ser-ho la física, però ha de recordar-se que la ciència no es limita a les àrees del coneixement que es poden interpretar només mitjançant mètodes purament objectius que implicant una medició exacta. A més, per aconseguir un tot complert i viu s’ha de sintetitzar els descobriments de caràcter analític, i aquesta tasca creativa equival necessàriament a un art. No obstant, la anàlisis i la síntesis no son dos processos mentals separats ni en termes de funcionament ni en termes de seqüència temporal, sinó mes bé són els dos pols o aspectes de tota conceptualització.
Així, doncs, de tota aquesta exposició ja haureu deduït que el grafòleg expert hauria de comptar amb coneixements de psicologia general, així com coneixements  especialitzats de psicologia profunda i caracterologia, disposar a més, d’una amplia formació cultural que  abastés les ciències naturals, les ciències socials i les humanitats.
Les bases de la grafologia poden reduir-se a trets i corbes que s’expressen sobre el pla vertical o horitzontal i observar les subtils diferencies de pressió. Cada tret i cada corba, segons el pla en que es troba, constitueix una expressió del jo cap a tu.
Amb un sol cop d’ull a una escriptura, el grafòleg expert, es fa una idea immediata de tota ella. Ha superat ja l’etapa de la lectura conscient de l’escriptura i es dedica únicament a la interpretació que es deriva de l’anàlisi i síntesis inconscient i del nombre incomptable de polaritats psíquiques.
Però tothom posseeix una certa intuïció i, a mesura que l’estudiant de grafologia vagi adquirint experiència comparant i contrastant mostres d’escriptura a la llum de la teoria grafològica, anirà desenvolupant els seus poders o capacitats intuïtives.



LA GRAFOLOGIA. La grafologia permet a través de la seva tècnica conèixer en profunditat la personalitat d’un subjecte per mitjà de l’estudi psicològic dels grafismes normals i patològics de l’escriptura manuscrita i cursiva de la persona analitzada.
La Grafologia és acceptada com a ciència en l’actualitat degut als seus èxits,  als seus coneixements sistemàtics, la seva metodologia rigorosa, els tractaments estadístics refinats i la seriositat conceptual.
La relació entre escriptura i cervell i la seva funcionalitat, l’escriptura és la fotografia dels moviments cerebrals i que a l’escriure es fixen en el paper aquest gest intern. La ciència grafològica investiga l’escriptura tenint en compte que aquesta escriptura  és la suma de gests gràfics que surten del cervell. Hi ha una dinàmica i estreta relació entre el cervell i els gests. Quan es realitzen els moviments voluntaris i els involuntaris, en el moment de l’escriptura, tots els músculs executen l’ordre que a través del sistema nerviós imparteix el cervell. L’escriptura que en resulta revela les tendències conscients i inconscients que hi ha en la psique de la persona que escriu. La ciència Grafològica pren l’escriptura com un tot i d’aquesta manera interpreta passant al conscient el significat inconscient dels grafismes de qui escriu, revelant així, les característiques elementals del psiquisme humà.
Per a la Ciència Grafològica, el grafoanálisis és una disciplina bassada en la interpretació de factors escripturals tals com la inclinació, direcció, forma, dimensió, velocitat, pressió, continuïtat i ordre, dins aquest últim, es troben la disposició, la distribució, i la proporció.  En la grafologia, qualsevol accident gràfic com ara la invasió de zones, tremolors, taques, ratllades o esmenes, fractures de lletres, punts fora de lloc, retocs de lletres, majúscules sobrealçades, lletres inacabades, etc. Tots ells, son elements que ens donen la clau per determinar el conflicte intern d’aquest acte fallit en l’escriptura.


BRANQUES DE LA GRAFOLOGIA
 
GRAFOLOGIA FISIOLOGICA. Part més física relacionada amb els moviments gràfics d’origen cerebral. (Grafologia mèdica o GRAFOPATOLOGIA , on el metge pot orientar-se  en el diagnòstic i seguiment d’algunes malalties o alteracions de la salut.
GRAFOPSICOLOGIA. estudia la personalitat de l’individu a través de la seva grafia i abasta des de les tipologies caracterològiques, psicoanalítiques i  les patologies mentals.
PAIDOGRAFIA estudi de l’etapa infantil evolutiva.
GRAFOLOGIA JUDICIAL. Compren des l’anàlisi de les característiques de valor criminològic en l’escriptura fins l’especialitat de Perícia cal·ligràfica, on es busca la identificació de l’autoria dels grafismes.
GRAFOLOGIA en RRHH. Orientació i selecció de personal, valoració de càrrecs, lideratge, promoció.
GRAFOMETRIA: aplica l’estadística a las valoracions dels signes per obtenir una objectivitat tècnica en les classificacions.
GRAFOLOGIA EMOCIONAL. No és una especialitat pura ja que depèn tant d’allò escrit com de la mateixa escriptura. Es detecten emocions pel contingut.
GRAFONOMIA: Camp interdisciplinari que consisteix en l’anàlisi científic del procés de l’escriptura manual.
GRAFOTERAPIA: Branca de la Grafologia que tracta de modificar determinades conductes a través de modificar i corregir alguns trets de l’escriptura. En nens s’aplica la Reeducació escriptural.



[2] Fal·làcia: Engany, frau o mentida. Dins de la lògica son raonaments on l’argumentació es una mentida.